Avui i cada dia més la comunicació entre humans fa ús de la tecnologia informàtica. La digitalització del contacte entre persones ja havia estat predita molt abans que s’inventessin els ordinadors. Aquesta visió futurística prenia moltes formes. La més eficient, i potser la que més m’atreu com a matemàtic, és la interfície màquina a màquina: el tipus d’intercanvi de dades que tenen els ordinadors quan, per exemple, visitem una pàgina web. “Hola, sóc 1.2.3.4, m’agradaria que em donessis /index.html”. Amb menys educació, i amb més estructura, i sobretot amb menys palla.
Però el progrés ens està portant en una direcció diferent. Crear protocols màquina a màquina és costós, requereix molta enginyeria, postes d’acord, i tot plegat és un assumpte molt estricte. No et pots llevar un dia i implementar un protocol, s’hi dedicaran moltes hores per part de moltes persones.
Aleshores, la societat ha tirat pel camí de menor resistència: si no podem crear nous canals automatitzats, automatitzarem els que ja tenim. I els que tenim són majoritàriament humans. I com automatitzem la comunicació humana? Simulant els humans. Simulant-nos. L’onada que estem vivint, els models de llenguatge extensos (LLMs), és a dir, el ChatGPT i companyia. Emails, posts a xarxes socials, fins i tot trucades, tot fet per màquines. I ben aviat, fet entre màquines, amb telèfons que presenten assistents personals que parlen i escriuen per tu.
Tot això està molt bé i tal, fins que analitzem la situació novament. Aquests canals no han estat pensats per a màquines. Han estat pensats per a humans. I ara, cada cop més, s’estan convertint en zones cohabitades. La qüestió és, quina influència tenim els dos grups, l’un cap a l’altre?
És ben sabut que les màquines s’entrenen a partir del discurs humà, prenent els escrits que nosaltres hem fet i aprenent d’ells. Però a vegades se’ns oblida que això és exactament el que fem els humans: observem com escriu, com parla, com s’expressa la gent del nostre voltant, i ho imitem. Prenem connectors, estructures, frases fetes, i els apliquem de diferents maneres segons el context.
El problema és aleshores ben obvi. Els humans estem aprenent de les màquines. Cada cop que llegim un insípid post de LinkedIn, cada cop que responem a un email, estem copiant subconscientment el que hem llegit. I si el que hem llegit conté text generat per un LLM, aleshores també estem reproduint els seus patrons. I això no està bé.
En superfície, pot semblar que els LLMs escriuen molt bé, fins i tot millor que nosaltres. Però no ho oblidem mai: un LLM no pensa, no pot pensar. Un LLM és molt bo calculant què ens esperaríem que digués, donat el que se li ha preguntat i el que ha dit fins el moment. I això ens pot fer creure que per dins està indagant en el subjecte, fent connexions i tenint idees, però la realitat és que només està optimitzant la forma de sonar el més natural possible i dir el que més ens esperaríem que digués (si tinguéssim accés a tota la informació a la que ell té accés, és clar).
Una intel·ligència artificial no raona, enraona.
Si volem mantenir l’escriptura com a art viu (i, atenció, quan parlo d’art no parlo tan sols de literatura, vull dir també l’art de l’escriptura com a eina), cal que escriguem. És un múscul molt important, tant a nivell individual com col·lectiu; no podem permetre’ns que tots els entorns on escrivim, siguin de lleure o de feina, es tornin en cementiris de text regurgitat i de frases genèriques. Perquè escrivint aprenem, ens equivoquem, innovem. Sense una ment pensant darrere del teclat, o la ploma, la llengua no seria el que és avui. L’escriure rep influència del nostre estat d’humor, dels esdeveniments de la nostra vida, de com ens han criat. Ens reconeixem per com escrivim, ho apreciem, ens agrada i ens desagrada, ens produeix quelcom a dins. Fem errades que ens porten a fer bromes que ens porten a conèixer-nos millor. Escrivint ens diem el que hi ha al peu de la lletra i també el que es llegeix entre línies.
Pot ser que estigui al costat erroni de la història, i que dins de dos-cents anys aquesta mena de discurs es consideri retrògrada i antiquat. Però prefereixo fer pressió en la direcció que crec que és la bona, i passar-me de frenada, que cedir i perdre el que crec que ens dóna valor dia a dia.
Si avui has pensat en escriure, fes-ho, i ensenya-ho al món, perquè hi hagi un trosset més de tu ensenyant-nos a tots a escriure.